dissabte, 25 d’agost del 2007

12. Hvala

Ja he arribat a Catalunya, a casa.
He arribat amb regals, bones experiències i amb un peu inflat a causa d'una aranya (això m'ha dit la metgesa de guàrdia del CAP de Torelló).
Ara tocarà posar en ordre els records, les fotografies hi ajudaran.
Per cert, he vist que els blocs del Joan i d'un servidor han tingut la seva plasmació als cromos de El9 Nou. S'han fixat amb les anècdotes del Jordi Cruyff a la frontera sèrbia, a l'afer albanokosovar i amb la meva dèria per visitar els McDonald's dels països on vai a parar. Aquest cop, però, un fracàs, no he pogut visitar-ne cap, CAP!
Ha estat tota una experiència conduir per carreteres estretes estretes amb el cotxe més ample que he conduit mai; molt espectacular la mida de les cames llargues llargues de les montenegrines. Impressionant el barrigbarreig de cultures en aquestes terres que han patit i gaudit diferents controls, des dels romans als otomans, passant pels bizantins, venecians i austriacs, fins a les actuals republiques post-iugoslaves. Per cert, no se on, vaig llegir que part d'aquestes terres van ser feudetaries del rei d'Aragó.
Però la millor experiència és haver viscut, gaudit i patit situacions vàries amb dues parelles excel.lents, com a parelles i com persones, malgrat ser tots tant diferents.
Gràcies també pels que m'heu anat seguint a través del bloc compartint anècdotes, sensacions i paisatges. Llàstima que no pogueu compartir sons (i silencis) i olors.
Hvala per llegir-me!

divendres, 24 d’agost del 2007

11. Bosnia i adeu

Vam marxar ben d'hora de l'alberg de Drubovnik i ens vam dirigir amb celeritat cap a Bosnia, travessant amb molta facilitat les fronteres, gairebe ens van ignorar
Vam fer escala a Mostar, ciutat amb una comunitat bosniaca (musulmans bosnis) i una altra de croata, unides per un pont que els croates van volar.
Nomes d'aparcar vam veure cases esquinsades per les bales i la metralla, d'altres reconstruides amb el cartell publicitari de les respectives agencies de cooperacio occidentals.
Despres d'una cola gairebe freda ens vam dirigir amarats de suor cap al pont reconstruit, on uns espanyols van comentar que el pont (patrimoni de la humanitat) no te res d'especial si no fos que l'haguessin volat en la guerra. No comment.
Es impressionant tot plegat: una pedra amb metralla i amb una incsripcio que diu "Don't Forget 93" (no oblidem). Aquest missatge es repeteix en diferents paradetes de souvenirs, sovint belics (gorres militars, que n'he comprat per la meva col.leccio, bolis en forma de bala, baionetes, ganivets, condecoracions militars, entre d'altres).
Es estrany fer turisme on abans hi havia hagut destruccio, odi i sang. Encara hi ha cases enronades per la metralla a la riba del riu.
L'odi religios de la creu i la mitja lluna va escindir una ciutat que malgrat el soroll dels turistes es silenciosa, reconciliada en el silenci.
Despres d'observar els 44 graus que marcava el termometre, vammarxat suats i atipats cap a Sarajevo, ultima parada abans del retorn. Ens vam instal.lar a l'hotel Italia, molt comode pero sense aire acondicionat i amb el satelit preparat pels alemanys. Per cert la moneda bosnia es el Mark, curios, oi?
Vam fer un tomb per Sarajevo, amb molt d'ambient, hi havia un festival interancional de cinema.
Malgrat tot, les cicatrius de guerra dels edificis que vam veure a l'entrar pel bulevard socialista de l'entrada, limitat per grans blocs, entraven en simbiosi amb un taranna agradable pero incomplert dels ciutadans de Sarajevo.
El montenegrins eren aspres (com els catalans) i orgullosos, sense ser desagradables; els serbis, iguals que els montenegrins pero amb un toc de desencant. Els albanesos se'ls veia resignats en la rutina i els albanokosovars euforics. Aqui els ciutadans de Sarajevo els he notat incomplerts. Alguna cosa de dins es va perdre en la guerra, qui sap fins quan.
Amb en Joan, abans de dormir vam fer una cerveseta, jo, i una cola, ell. Vam parlar de llibres vells, d'antiguitats i de politica. La nit era silenciosa i lleugerament fresca per la calor que vam patir.

PS: ni a Dubrovnki ni a Sarajevo hi ha McDonald's...

dijous, 23 d’agost del 2007

10. Dubrovnik, la perla saquejada

Hem abandonat Montenegro, ja. Hem pujat cap al nord vorejant l'Adriatic i ens hem plantat a Dubrovnik, una perla adriatica, més grossa que Kotor, però més massificada per guiris americans i espanyols. Els primers es reconeixen per l'accent i els segons per la cara que feien quan veien la camiseta del Raul "I'm catalan, so don't make a mistake, i'm not spanish".
La nostra base d'operacions es un alberg amb uns llits no molt nets i uns labavos no prou nets. He pensat amb l'alberg de Belfast, on hi vaig anar amb l'Arseni. No te res a veure. Aquell era netissim i els les habitacions tenien bany. L'Arseni em va explicar que veterans de la guerra d'Irlanda del nord regentaven els albergs. El de Dubrovnik no feia cara de vetera, pero mai se sap.
La ciutat croata, durant la guerra d'independencia, va ser atacada per serbis i montenegrins, aixi que no he agafat la gorra que em protegia del sol, ja que hi havia l'escut de Montenegro. A veure si la guerra em provocara una insolacio...
Fora de la ciutat vella, Dubrovnik, es una ciutat col.lapsada pels cotxes i els turistes, dins la ciutat vella, esta col.lapsada pels turistes.
Pot sembla paradoxal, que un turista que soc denigri la presencia de turistes. Doncs es aixi, paradoxal.
LA ciutat vella, stari grad en serbocroata, es molt bonica, amb racons excepcionals per tirar fotografies, sempre que et deixin la resta de fotografs espontanis.
Hem tirat moltes fotos i hem acabat sopant... no! en un Mc Donald's, no, perque tampoc n'hi ha! ho hem fet en un restaurant que hi havia dos musics que tocaven en directe, la primera cancso ha estat "Amics per sempre". Un detall, involuntari... De veins de taula teniem uns espanyols que miraven la camiseta catalana del Raul i una parella de models canadenques amb el novio d'una que feia peuets amb l'altra.
La nit ha estat calurosa i llardosa en l'alberg.

dimarts, 21 d’agost del 2007

9. Posta de sol a Svet Stefan


Avui hem intentat d'anar a la platja a Budva, on hi ha una ciutat vella interessant. Hi havia mar de fons i l'aigua no era molt neta. Hem abdicat de la proposicio i ens hem dirigit a Svet Stefan, un poblet de pescadors que ho han transformat en complex hostaler farcit de cotxes estrangers pero de l'Europa de l'est, com ara Eslovaquia, Romania o Bulgaria.
No hi hem pogut entrar pero hem gaudit d'una platja de pedres de le que a mi m'agraden i d'una posta de sol impressionant.

8. Hem fet dos cims

En els darrers dies hem fet dos cims.
Hem pujat al Montserrat Balcanic, Ostrog, un monestir plagat de paradetes d'icones on, pel que sembla, conflueixen les tres religions de la zona: l'ortodoxa, la catolica i la musulmana.
La carretera es un suplici, amb l'amenaća constant d'un precipici i dels cotxes que et venen de cara a tota lleta. Deu ser una prova divina arribar a dalt. Ho vam fer, mig a peu, mig en cotxe, adelantant un camio de palla aturat inclos. Tot per tirar quatre fotos i veure una llarga de cua de peregrins.
En quan el segon cim ha estat el castell de Kotor gairebe una hora pujant amb el sol escaldant el clatell, pero al final, vam poder refrescar-nos amb aigua calenta a 2 euros al costat de la bandera nacional de la Republica de Montenegro.

7. La Badia de Kotor, el paradis adriatic de Montenegro

Hem arribat al Montenegro mediterrani, a l'Adriatic, ens trobem a la badia de Kotor, que li dona nom una ciutat bella, amb una ciutat antiga amb tons de ciutat medieval italiana, segurament per influencia veneciana.
Kotor va ser una republica independent amb les seves institucions fins que es van imposar els otomans.
Te una murall defensiva que travessa la muntanya que dona entrada a la ciutat, esta situada en el seu perfil, que il.luminada a la nit sembla una noria reflectida al mar.
La part antiga de Kotor es un lloc turistic de primera classe, amb restaurants (pizzeries), botigues de souvenirs i cafes. A la nit, en una plaća posen musica a tot drap, encara que ningu balla. Alguns intenten lligar. Triomfen els mes cepats i les mes altes i morenes.
A la ciutat hi han amarrats iots que deu n'hi do.
Els turistes de la badia de Kotor son majoritariament de l'est, alguns americans i alguns alemanys. Segurament la manca de platges tipiques amb la seva sorra frenen un turisme occidnetal avid de sol i platja. Pero tot arribara.
La nostra base d'operacions es una antiga escola que ara fa d'hotel a la poblacio del costat, Muo. Els carrers son estrets, amb la furgoneta mes. Aixi que ens decidim a fer us de taxis per anar a Kotor, a tres minuts. Els taxistes toquen el claxon i van rapid rapid.
Hem visitat Lujta i Peras. En el primer hi vam dinar en un restaurant de 5 estrelles, peix fresc i jo pop. L'entorn espectacular, amb un rierol que passa pel mig de la terrassa. S'hi pot arribar amb barca o cotxe. Per si algu ho vol saber el restauran es diu Stari Mlini.
Havent dinat hem anat a Peras, on hi ha dues illes, crec que artificials on hi ha, en una, una esglesia, i en l'altra el monestir benedicti de Sv. Djordje (St. Jordi). Hem arribar en barca a la primera i hem borejat la segona. Tot molt precios.
La Badia de Kotor es un paradis mediterrani amb l'espasa de damocles dels turistes de sol i platja afilant-se, aixo no pot durar gaire amb sols accents eslaus.

dissabte, 18 d’agost del 2007

6. Kosovo, el bressol dels serbis en albanes

Avui hem anat a Kosovo, que no se sap si es una republica independent o no. Hem anat a Pec, on si que es segur que no es serbia si mirem el perfil de la ciutat, amb minarets i un bazar, i on totes les pells tenen aquell to de bronze que ens vam trobar a Albania.
Kosovo es la terra on els serbis creuen que va neixer la seva nacio, el seu bressol nacional, com per Nosaltres el monestir de Ripoll, per exemple. En la segona meitat del segle XX, els albanokosovars van esdevenir l'etnia majoritaria a causa d'una gran natalitat albanesa i una emigracio dels serbis a causa de la depauperacio de la provincia. Excessos de les autoritats albanokosovars respecte els serbis i dels posteriors abusos del govern serbi de Milosevic, van desenvocar en un enfrontament que va acabar essent armat, entre la policia de Serbia i la guerrilla independentista UCK. La OTAN va acabar actuant i va ocupar la provincia fent-ne un protectorat de la OTAN.
Cami a Kosovo vam haver de canviar de ruta perque un pont que hi havia encara no l'han reconstruit despres d'un bombardeig d'avions de l'OTAN. Montenegro va patir bombardejos d'avions occidentals, sobretot en infrastructures com ponts o centrals electriques.
Vam entrar a Kosovo per una frontara montenegrina agil per entrara al protectorat albanokosovar i dens per entrar a Montenegro.
Vam pujar muntanyes per veure una gran plana, allo era Kosovo. Estava nuvol.
Vam arribar a Pec esperant una ciutat miserable com tota Albania, amb mes inri per haver passat una guerra. Doncs no, la ciutat estava en evullicio, rapidament vam entrar en el bazar on la gent somreia, comprava i venia. Realment em va sorprendre la vitalitat. Aquesta gent se senten vencedors.
Les parets estan plenes de cartells donant les gracies als amics americans, a Clinton sobretot. No devades son els grans patrocinadors de la futura independencia d'un Kosovo albanes.
Vam entrar en el cafe Barcelona, ple de posters del Barća, un cafe que mes aviat juguen a apostes que beure.
Per acabar i tenir un dia complet i emocionant, dos dels nostres membres masculins de l'expedicio van ser retinguts a la caserna de la policia albano kosovar paramilitaritzada i tutelada pels EE.UU. Que havien fet? fer fotografies de policies armats fins a les dents. Els van fer esborrar les fotos i bon vent.
Vam marxar de la petita provincia futura republica, dels albanesos triomfants i orgullosos, a diferencia de la decadent i frustrada Albania independent.

divendres, 17 d’agost del 2007

5. Oh, Albania!

Avui hem anat a Albania, hem fet una incursio de pocs quilometres endins de la petita republica. Podgorica esta molt a prop de la frontera albanomontenegrina, hem vorejat el llac Shkoder i ens hem dirigit a la ciutat que s-anomena igual.
La frontera ha estat mes dificil de travessar que altres cops, hi havia una bona cua ja que els montenegrins conbtrolaven molt els cotxes albanesos i els policies albanesos s-ho agafaven amb molta tranquilitat. Ara be, aquesta tranquilitat s-ha acabat amb una taxa de 10 euros per barba per entrar, obviament sense cap rebut.
Ens hem endinsat per una carretera nacional que no passaria de local secundaria, sense cap linia a la carretera i amb uns bonzs que tendien a dunes de paviment.
El paisatge estava cobert de bunkers, n-hem vist desenes, sobretot a la part mes propera de la frontera. El dictador Enver Hoxha, lider d-un dels regims mes tancats de l-Europa de la segona meitat del XX, va teixir una de les majors xarxes de bunkers del continent. temia una invasio de la OTAN, de Iugoslavia i de la URSS.
M-ha sobtat el gran nombre de cases noves que es construeixen, sembla que hi ha una bona entrada de capital, segurament a blanquejar. Hi ha algunes petites mansions, sovint encerclades per un mur. No puc evitar pensar amb els mafiosos balcanics i el mon caoticfestiu de Kosturica, sobretot quan veig nens saltar des de ponts rovellats al costat de Mercedes carregats d-albanesos i nens que venen peixos a peu de carretera.
Hem travessat alguns pobles, molt ronecs, amb persones passejant una o dues vaques i amb uns carrers inundats, sobretot, d-homes.
Al llarg de la carretera hem passat de llarg moltes gasolineres, algunes absolutament destrossades. Segurament deu ser el negoci que te mes unitats de produccio del pais. No se ben be perque...
El paisatge te un factor denominador al llarg dels quilometres albanesos que hem observat: la brossa, hi ha deixalles per tot arreu, al costat de la carretera i en els pobles tambe, mig amagades en matolls.
Shkoder es una de les principals ciutats d-Albania, podriem dir que hi ha dues parts, la moderna i la de tall socialista. La primera te algun hotel, la majoria dels quals en construccio, malgrat que ja ternen el bar obert.
La part socialista, la dic aixi perque esta formada per edificis de tall del realisme socialista, blocs de pisos uniformes per obrers, blocs invadits de paraboliques i roba estesa, amb una fasana que es va desgastant.
En ambdues parts, pero, hi ha un munt de comercsos, a vegades sota a edificis mig en ruines.
Hi hem trobat dues glorietes, una amb un monument proletari al mig i amb els carrils sense assenyalar malgrat les grans dimensions. Les motocicletes i les biciletes la feien en direccio contraria si convenia. D-accidents no n-hem vist cap. La gestio del caos.
La segona glorieta es com la de la placa sant Fortia de Torello, amb una senyal al mig del carrer amb els cotxes girant al voltant.
Albania sols te una cosa occidental que amara al pais, els cotxes: la majoria son Mercedes, un 90%, la resta son Volkswagen. Costa d-entendre pero es aixi.
Una cosa en comu amb Barcelona, els comercsos s-alimenten d-electricitat a traves de generadors externs. no comment.
El fisic dels albanesos es peculiar, no son eslaus, tampoc llatins, ni grecs ni turcs, potser una barreja de tot amb un origen propi, n-hi ha de rossos o morens, pero la major part tenen la pell de bronze i sovint esquerdada pel sol, aspre com el terra de pedres que forma el seu paisatge, decadentment bell.
No puc oblidar d-esmentar l-estatua a la mare Teresa de calcuta, albanesa de Macedonia, i les diferents mesquites que hi ha, recordant-nos que Albania es un estat majoritariament musulma malgrat l-ateisme oficial del regim d-Hoxha.
Hem abandonat la petita republica a la tarda despres de travessar un pont amb estructura de metall rovellat (com tot el metall albanes) i amb terra de plafons de fusta. Ah! a la frontera hem pagat una altra taxa de 3 euros.
Hem tornat per la frontera sud de Montenegro i hem visitat la ciutat antiga de Bar, on hi ha restes de romans, bizantins, venecians, serbis i otomans.
Tornant cap a l-hotel de Podgorica, hem passat per l-unica carretera digna fins ara, la broma ens ha costat 5 euros! el sopar, per 5 persones, ens ha valgut menys de 40.
Dema toca Kosovo. Esperem que podrem visitar la ciutat de Pecs.

4. Barreja de Titograd i Podgorica

Avui ja hem marxar de Jabljak, hem abandonat el nord del pais i ens hem dirigit cap a la capital Podgorica.
De moment hem llegit que combina l-arquitectura socialista amb la capitalista i que no hi ha McDonald-s. Tambe hem pogut llegir, no se si en positiu o en negatiu, que en els propers anzs es pot convertir en la nova Eivissa.
Abans d-arribar a Podgorica, pero, ens hem aturat en un altre Parc Nacional, el de Biogradska. Amb la visita i estada al de Durmitor (espectacular), puc dir que Montenegro es un pais de Parcs nacionals. Ha estat una visita llampec, ens hem entretingut en el llac, on hem pogut veure que les noies montenegrines no perden el glamour ni per pujar en barca.
Despres de la visita paisatgistica hem anat a un monestir ortodoxa amb un vincle amb Sant joan Baptista, sembla que hi ha una ma d'aquest sant. La porta d'entrada compte amb uns frescos a l-igual que dins l-esglesia i en una capella exterior, molt bonics i molt ben conservatsrestaurats. Aquest cop, pero, sols un pope perdut controlava el temple, sense monges ni ensenyes nacionals, sembla que als montenegrins no els agrada tant barrejar nacio i religio com els catolics croats o els ortodoxes serbis.
Tot seguit hem anat a dinar en un bon restaurant, teoricament de cuina mediterrania. Avui no he demanat Sprska salata, que pica, sino shopska salata, amb formatge ratllat i sense bitxo. Tambe he menjat un rotlle de porc, amb cansalada i farcit de xai, crec, i formatge... buf! es veu, pero, que en aquell restaurant s-havia de menjar peix, truita salvatje, que pel que es veu es il.legal, pero aixo son els Balcans! Ara que dic aixo, avui hem vist la mateixa parella de policies que ens van multar ahir, multant un altre cotxe de turistes...
Sense perdre mes temps ens hem dirigit a l-aeroport de Podgorica a rescatar la maleta de la marta que ha voltat poer mig centra/Europa, ara, pero, ja la te.
Al final he arribat a l-hotel Europa, esta al costat d-una estacio post/sovietica i en un barri que pels osonencs, podriem dir que es com el barri de l-Erm de Manlleu abans de ser/li aplicat la Llei de Barris, amb la diferencia que no hi ha tantes tonalitats de pell i que sembla que no seria sols aquest barri si no tota la ciutat.
Els edificis segueixen una austera arquitectura de tall socialista, amb blocs de 4 o 5 pisos amb les facanes bastant desgastades. Arran de peato, pero, sobresurten el gran nombre de publicitat amb cartells grans. La simbiosi del capital amb el socialisme. Els colors llampants amb la grisor avorrida del socialisme real, encara que aquest fou del tipus autogestionari de Tito. Per cert, Podgorica abans es deia Titograd (ciutat de Tito), alguns cartells encara indicaven aquest nom a Serbia.
Malgrat tot, sense haver vist Belgrad o Nis, les principals ciutats serbies, tinc la sensacio que Serbia s-ha quedat enrera respecte tots els veins, inclos Bosnia, despres de veure Foca.
Hem tornat a l-hotel despres de menjar una hamburguesa amb acompanyament montenegri. L-hotel Europa, es petit pero aprofita molt be els espais, les recepcionistes parlen angles i son mes simpatiques que els treballadors de Jabljak, a l-hotel Jezera (vol dir llac, res de pensar amb Bin Laden).
Aqui tambe hi ha aire condicionat (hem vorejat els 40 C), xarxa wifi, mampara a la dutxa, no es fa abus del terra de moqueta i hi ha un nevera amb molta aigua a l-habitacio. Aixi que me-n vaig a beure...

PS: Us recordo que dos dels meus companys de viatge tambe tenen un bloc. en Raul aquest i en Joan aquest.



dijous, 16 d’agost del 2007

3. Incursio a Serbia en una jornada llarga, vigilats pel Senyor i les policies balcaniques

Avui ha estat una jornada llarga, ha comenćat mitja hora abans del previst perque tenia l'hora del rellotge malament. Ha comenćat a les 8.20. Ara, encara davant l'ordinador fent aquest post, son les 2 tocades de la matinada... Que hi faig a aquestes hores davant un ordinador? be, havia d'escriure fa molta estona, pero avui he estat l'ultim dels tres blocaires del grup i se m'han colat una familia d'americans, el pare de la qual es d'origen montenegri. Amb en Roy, crec recordar que m'ha dit (com es deu dir realment en serbocroata?) hem fet tertulia sobre la politica exterior dels USA, la democracia americana, Kosovo i la independencia de Catalunya. Per cert te una gran fixacio (i no per be) amb Javier Solana, lider de la OTAN quan els bombardejos sobre Serbia i Montenegro.
La tesi del Roy es que Kosovo ha de ser independent perque es un portavions america, si no, a Macedonia, on hi ha una gran minoria albanesa, hauria de passar el mateix i no passa perquè els USA no ho deixen.
Be, a la fi m'he alliberat de contertulia i ja puc fer un repas de la jornada.
Despres d'un esmorzar generos i ric en colesterol, avui m'ha tocat conduir. Es la primera vegada que he conduit una forguneta, al principi se m'ha fet estrany, pero a la fi, l'automobil i jo erem un...
Avui tocava anar al "Canyon" Tara, el mes gran d'Europa, l'hem visitat des de damunt d'un pont de 150 metres, vigilat pel bust de l'enginyer que el va volar perque els nazis no el travessessin. Curios, esperem que no serveixi perque el tornin a volar. De nou hem pogut gaudir de les vistes d'una aigua de maragda.
Tot seguit ens hem dirigit a Pljevljia , l'ultima poblacio montenegrina en aquesta part de Montenegro abans d'entrar a Serbia. En aquesta ciutat hi hem trobat fins a tres minarets i una mesquita important (Hussein) que l'estaven reformant i no hi hem pogut entrar...
Abans d'arribar a Pljevljia, pero, ens hem desviat i hem visitat una esglesia ortodoxa, la de l'Arcangel Miquel, estava apartada i prop del riu, a Tara.
Les imatges penjades son de l'esglesia, on hem pogut gaudir de diferents icones tantsols guardades per les restes d'un ritual ortodoxa d'un pope absent, que s'ha deixat les gruixudes ulleres i per una bandera nacional serbia (malgrat estar a Montenegro). Religio i nacio van de bracet en aquestes contrades.
M'encanten les icones, amb aquest i or i el rictus tant propi dels seus protagonistes. M'encanten les esglesies antigues. Aixi que m'ha encantat aquest parentesis en el cami a Pljevjlia.
Despres hem travessat la nova frontera entre montenegro i Serbia. El pas fronterer montenegri era nou de trinca, el serbi molt precari pero amb la bandera mes gran.
En el canto serbi, ha estat curios que un dels policies, el que feia pinta de manar mes, despres de veure que em deia Jordi ha dit "Jordi Cruyff". Un serbi coneix a Jordi Cruyff! impressionant...
Aqui tambe hem viscut una de les escenes del dia, un cotxe ple a vessar de gent (de pell mes aviat fosca) ha travessat el pas fronterer a tota pastilla regalant un paquet de tabac al policia que els havia d'aturar.
El lloc fronterer serbi de pel.licula: el policia corrupta que es ven per un paquet de tabac, el cap amb mirada de guilla que simpatitza, per avorriment, amb els estrangers recordant minimalisticament Jordi Cruyff i un altre, rapat, que molt serios parlava amb el cap, jo m'he imaginat que li deia que allo "no era normal" i que deixes de perdre el temps amb nosaltres.
A Serbia hem dinat, jo he menjat xai i ho hem acompanyat amb uns pans enormes, n'hi havia un per cada un. De moment el menjar que m'he trobat pels balcans es senzill pero bo, sense gaire filigranes culinaries. El restaurant, al costat de carretera era regentat per uns serbis molt morens, semblaven trets d'una pel.licula d'Emir Kosturica. De banda sonora, La Lambada en serbocroat. Molt autentic.
Despres hem visitat el monestir de Sant Miquel (crec haver lelgit en cirilic). Aquest recinte, farcit de frescos molt bonics i infotografiables, esta guardat tambe per una gran ensenya nacional serbia, pero tambe per un pope de llarga barba i unes monges totes de negra que resaven cantant. Ha estat sublim. La parafernalia ortodoxa m'encanta! Per cert, a les esglesies ortodoxes es veu que no es pot anar amb cap part del cos entrecreuada, suposo que es "blasfemi" fer el simbol de la creu en va. Suposo...
Despres d'aquesta incursio a Serbia, que ens ha permes veure que la guerra ha passat una factura molt alta a aquesta republica, ja que es veu un endarreriment envers Montenegro (malgrat a no haver estat a la part costanera encara). Milosevic diuen que era nacionalista, pero un nacionalista, un patriotan no s'haurai de permetre arruinar i empitjorar el benestar dels seus conciutadans. El nacionalisme de Milosevic segur que no s'assembla en res al meu.
Quan ja pensavem en arribar a casa, faltava poc mes d'un quart d'hora, un control de policia ens ha sorpres anant a 82Km/hora en una recta on es podia adelantar. H ha captat un assecador que feia de radar i que ha servit perque desembolsessim 20Euros. El policia ha escrit en un paper "20Euros, 5 spaniol", llavors volia que anessim a pagar a un banc (a les 8 del vespre!) la multa, al final ha estat tant amable d'anar-ho a pagar ell dema, podem estar tranquils que ell se n'encarrega de tot. Mare de Deu...
Per cert, avui he pogut veure que la Coca Cola de Serbia es diferent a la de Montenegro, si mes no l'envas, existeix aixi una politica sobiranista de la Coke.
Segon, avui m'he enterat que a Podgorica, amb un substrat comunista molt fort en l'anima dels seus ciutadans, no te cap McDonald's, aixi que no podre fer el tast nacional de Mc Donald's que he fet a Holanda, Anglaterra, Irlanda, Japo, Espanya i Catalunya. Oooooooooooooooooooh!
I per acabar, ratificar-me amb el fet de l'alćada de les montenegrines. Curiosament a Serbia les noies no tenen les cames tant llargues. Continuarem observant de bon grat.
Dema toca marxar cap a la capital, Podgorica, antiga Titograd.

dimarts, 14 d’agost del 2007

2. La cova de Tito

Avui hem estat pels coltats de Jabljak, al Llac Negre. Realment precićo, amb una aigua transperent de tons blaus i maragdes.
L'entorn es de bosc amb arbres alts alts, d'aquella densitat d'on s'amaguen els partisans que lluiten contra els nazis... Alla hi trobem la cova de Tito (Tito Pec), pare de la Iugoslavia socialista que volia viure en la diversitat, pero que va acabar consumida en les brases dels somnis de la Gran Serbia i la Gran Croacia, encenent el polvori dels Balcans occidentals.
Hem dinat en un restaurant/xiringuito, despres de pensar que enteniem part de la carta. El menjar bo i la Coca Cola, diferent, aqui tambe tenen fet diferencial amb la Coca Cola, no nomes amb l'etiqueta. Sera questio de tenir estat aixo? Quan Catalunya tinguem estat propi, no de lloguer (carissim), la coca cola tindra un gust diferent?
Amb en Joan i el Raul hem parlat una mica de politica, de Pallach, Portell, Hortala i Zaragoza (ja se que aquest ultim desentona...) entre d'altres.

Tambe hem fet alguna gestio burocratica per a veure que fem amb la maleta de la Marta (la companya del Raul), al final sembla que ens la portaran a Podgorica (antoga Titograd) via Viena.

Per acabar hem anat al supermercat, es veu que les dues senyores van a un supermercat de tots els paisos que visiten. Jo faig el mateix amb els McDonalds, pero aqui encara no n'he trobat cap... tot arribara!
Per cert, una observacio d'altura: les noies montenegrines son molt altes, no pel coll, com algunes africanes, sino per unes cames quilometriques. En Joan diu que els de montenegro son els segos mes alts i altes del mon. Deu n'hi do!

dilluns, 13 d’agost del 2007

1. Arribada als Balcans i carretera i fonda

Avui hem arribat a l'aeroport de Sarajevo, desprćes de sortir d'una llarguissima cua d'Alitalia de l'aeroport de Barcelona, el qual no estava colapsat. Ja es molt! Despres hem fet escala a Mila on hem agafat un petit avio per volar fins a Sarajevo, despres d'esmorzar pizza.
Poc hi hem estat a la capital de Bosnia i Hercegovina, de l'aeroport, on hi havia poca gent, dels quals en destaco militars de la missio europea Eufor i dones amb vel musulma, alguna tapada que nomes se li veien els ulls. Ja havia sentit que el fundemantalisme havia penetrat en la republica tant castigada per la guerra.
Hem anat, amb la furgoneta llogada directa cap a Montenegro, amb desti a Jabljak, la Molina de Montenegro, un lloc d'esqui amb hotels, no molt afavorits, la veritat.
Abans ens hem aturat Foća, un poble serbobosni, on hem dinat... pizza!
Pero el cami ha estat llarg, mes del compte, de les 12 a les 11 de la nit! Primer ens hem equivocat de carretera i hem travessat un parc natural del qual haviem de passar pel costat... hem girat cua i adelantant un camićo lent (lent!) en linia discontinua la policia ens ha aturat i ens ha renyat (suposo per la cara). He entes "linea" i "polaco", el segon fent la senyal de tranquilitat, nomes faltaria que ens diguessin polacos aqui tambe!
Hem aconseguit arribar a la carretera bona, pero hem decidit fer drecera i travessar el parc de Durmitor, on esta enclavat Jabljak. Ens hem trobat en una carretera amb vistes precioses rodejant un llac, per acabar perdut enmig d'encreuements i guiats per un home sortit del no res, amb unes mans enormes i una jaqueta militar amb la bandera montenegrina.
A la fi hem arribar a la nostra fi en aquell cami, gairebe arribem al cim d'una muntanya que haviem de superar per arribar al nostere desti. No ha estat possible, massa pendent i massa mala carretera per la furgoneta, hem reculat i hem hagut de fer una volta per carretera semicivilitzada, marcada per un camio que no portava llums (ja eren les 10 del vespre, que transportava xais (o alguna cosa viva) vigilats per algu que feia senyals amb un lot.
Al final hem arribat a desti, pero sense garanties de sopar calent, o simplement sopar, hem parat a un "colmado" montenegri que estava obert a les... 11 de la nit! En aquella hora hi havia molta gent caminant pels carrers i un night club obert (res mćes a dir en quan al club).
L'hotel: olor de resclosit i molta moqueta, molt post-comunista, vaja... menjar xorićo fumat, chips i un platan, llegir una miqueta i dormir...zzzzzzzzzz