Vam marxar ben d'hora de l'alberg de Drubovnik i ens vam dirigir amb celeritat cap a Bosnia, travessant amb molta facilitat les fronteres, gairebe ens van ignorarVam fer escala a Mostar, ciutat amb una comunitat bosniaca (musulmans bosnis) i una altra de croata, unides per un pont que els croates van volar.
Nomes d'aparcar vam veure cases esquinsades per les bales i la metralla, d'altres reconstruides amb el cartell publicitari de les respectives agencies de cooperacio occidentals.
Despres d'una cola gairebe freda ens vam dirigir amarats de suor cap al pont reconstruit, on uns espanyols van comentar que el pont (patrimoni de la humanitat) no te res d'especial si no fos que l'haguessin volat en la guerra. No comment.
Es impressionant tot plegat: una pedra amb metralla i amb una incsripcio que diu "Don't Forget 93" (no oblidem). Aquest missatge es repeteix en diferents paradetes de souvenirs, sovint belics (gorres militars, que n'he comprat per la meva col.leccio, bolis en forma de bala, baionetes, ganivets, condecoracions militars, entre d'altres).
Es estrany fer turisme on abans hi havia hagut destruccio, odi i sang. Encara hi ha cases enronades per la metralla a la riba del riu.
L'odi religios de la creu i la mitja lluna va escindir una ciutat que malgrat el soroll dels turistes es silenciosa, reconciliada en el silenci.
Despres d'observar els 44 graus que marcava el termometre, vammarxat suats i atipats cap a Sarajevo, ultima parada abans del retorn. Ens vam instal.lar a l'hotel Italia, molt comode pero sense aire acondicionat i amb el satelit preparat pels alemanys. Per cert la moneda bosnia es el Mark, curios, oi?
Vam fer un tomb per Sarajevo, amb molt d'ambient, hi havia un festival interancional de cinema.
Malgrat tot, les cicatrius de guerra dels edificis que vam veure a l'entrar pel bulevard socialista de l'entrada, limitat per grans blocs, entraven en simbiosi amb un taranna agradable pero incomplert dels ciutadans de Sarajevo.
El montenegrins eren aspres (com els catalans) i orgullosos, sense ser desagradables; els serbis, iguals que els montenegrins pero amb un toc de desencant. Els albanesos se'ls veia resignats en la rutina i els albanokosovars euforics. Aqui els ciutadans de Sarajevo els he notat incomplerts. Alguna cosa de dins es va perdre en la guerra, qui sap fins quan.
Amb en Joan, abans de dormir vam fer una cerveseta, jo, i una cola, ell. Vam parlar de llibres vells, d'antiguitats i de politica. La nit era silenciosa i lleugerament fresca per la calor que vam patir.
PS: ni a Dubrovnki ni a Sarajevo hi ha McDonald's...
2 comentaris:
Jordi, en aquesta foto sembla que tinguis pits XD
Jo em vaig emocionar quan vaig visitar Mostar fa uns anys.
Observant aquell escenari d'odis i guerra.
Tinc ganes de tornar i veure com és, però tinc de veure que del record se'n fa negoci lleuger.
Publica un comentari a l'entrada